A mi m'agradava molt Michael Jackson. M'agradava el Michael Jacson músic. I molt!
Encara recordo les meves estones davant la televisió esperant veure l'estrena dels seus nous vídeos allà pels 80 i 90... aquells que duraven 15, 20 minuts!! En tenia un bon grapat enregistrats en vídeo... i encara avui dia tinc un bon grapat descarregats d'Internet!!Ara ja no hi és. Darrerament no feia cançons com les d'abans, però podem continuar gaudint amb les d'abans...
Jo he estat un dels milions de persones que he participat en el sorteig d'entrades pel comiat oficial. Però no hi ha hagut sort! Segurament ja no he entrat en el sorteig perquè ha estat vetat pels estrangers. No és problema! Així m'evito un maldecap moral de decidir si dedicar uns diners a viatjar o no viatjar fins allà...
Sigui com sigui, aquest és el meu senzill homenatge a la figura musical de Michael Jackson... el friqui no m'interessa. Acompanyo l'escrit amb una de les cançons que més m'agraden d'ell (el vídeo no és oficial).
El dilluns vaig haver de posar-me una mica "borde" amb els membres d'una empresa d'activitats aquàtiques perquè -com que s'havia fet tard- pretenien que els meus alumnes escollissin entre dues 2 activitats, quan havíem contractat i pagat prèviament les dues.
Va costar una mica, però finalment entraren en raó, i els alumnes -encara que en períodes d'activitat més curts- van poder fer una petita descoberta de windsurfing i un emocionant viatge en catamarà.
Vaig haver de sentir que era un maleducat i aguantar cares llargues, però la veritat és que alguns dels que allà estaven eren uns galtes!... menys mal que, en la mateixa empresa, també hi havia gent maca i encantadora que varen fer tot el possible perquè tothom estiguès content... sovint em passa que faig pels altres el que no faria per mi mateix...
El meu darrer mp3 ha mort. Gràcies per la companyia donada quan treia les gossetes, quan corria per la ciutat, quan treballava i necessitava evadir-me... ara ja no hi ets i aquest escrit vol ser un homenatge... aviat el teu espai l'ocuparà un altre perquè la música i els programes de ràdio no poden morir!
El diumenge passat vam decidir anar tots 4 a la piscina del Virgin Active de Terrassa. Era la primera vegada que anàvem tots quatre a una piscina; que jo recordi només una vegada en cap de setmana, la Bea va anar amb la seva mare i la Jana a la piscina de la UAB. I, la veritat, no entenc perquè no hem anat més sovint...
La Jana ho va passar bomba nedant a la piscina petita i a la gran, buscant coses sota l'aigua, jugant amb la pilota damunt o, simplement, nedant i xapotejant...El Job va començar poruc amb l'aigua, però una hora més tard ja permetia que la mare el deixés momentàniament, movia les cames o es deixava portar sense mans per la piscina petita...
En una estona on la Bea estava pel Job, jo vaig fer 10 llargs a la piscina (que deu fer uns 15 metres de llarg)... i no en vaig fer més perquè estava cansat... sense comentaris...
Ahir vaig anar a veure l'obra "Les bruixes de Salem" de la companyia de teatre amateur 34 Passes (foto de terrassa.net). Serà amateur i l'obra era gratuita, però jo vaig gaudir durant unes 2 hores i mitja d'una obra de teatre intensa, que va aconseguir posar-me la pell de gallina en 3 ocasions. Entre els actors hi havia 3 ex-alumnes i 1 companya de feina... és al·lucinant comprovar que una noia de 17 anys que has tingut a classe té un do per a la interpretació... fantàstic!
Durant l'obra vaig recordar l'estiu passat, quan preparant el viatge a Boston ens vam plantejar fer un circuit i visitar, entre d'altres, Salem. Si tornem a visitar la zona (que és molt possible) faré el possible per anar a Salem i recordar quina bona estona vaig passar ahir...
També vaig pensar de tornada quantes coses es poden aconseguir si hi ha algú que té ganes de fer-les. Com a mostra d'això tenim aquest grup de teatre, que en fa perquè els agrada, perquè gaudeixen planejant l'obra, assajant, actuant... i moltes altres persones gaudeixen també del seu esforç... els diners són secundaris i aquí, com en d'altres ocasions, el que importa és la vida...
Vivències com les d'avui em recorden la importància de les coses voluntàries, de les coses que fem perquè creiem que hem de fer-les o perquè ens agrada fer-les, i no pas perquè anem a treure'n un benefici econòmic... tan de bo ho recordi sempre i actui en conseqüència...
Portem unes 48 hores (si arriba) de debat entorn als resultats obtinguts per l’alumnat de sisè a la prova de competències bàsiques. De les dades generals obtingudes se’n pot despendre dos primeres conclusions:
- El sistema educatiu no falla només a Secundària. A Primària les coses ja no van com haurien… - En línies generals, un mínim del 20% de l’alumnat no ha assolit les competències bàsiques en llengua catalana, castellana i matemàtiques. Atenció a dos detalls: un mínim del 20% (això vol dir que, sovint, el percentatge és molt més elevat) i estem parlant de competències bàsiques (lo mínim de lo mínim).
Buscant explicacions als resultats obtinguts, la segmentació de la mostra d’alumnes que han realitzat les proves permet veure que:
- El nivell socioeconòmic importa: més nivell, millors resultats. - La titularitat del centre (públic, concertat, privat) importa: privat, millors resultats. - L’origen de l’alumnat importa: immigrants pitjor. - El sexe importa: nois millor en matemàtiques, noies en llengües.
Els representants del Departament d’Educació han fet esment també que “els resultats també demostren l'efecte centre, donat que en alguns casos, la comparativa entre centres que escolaritzen població similar en una mateixa zona geogràfica i que tenen els mateixos recursos mostra diferències que constaten que el treball del propi centre és important en l'avaluació final”. Així, doncs, senyalen la importància de l’autonomia de centre per fer bona feina (o per fer mala feina, segons en qui ens fixem).
Ahir parlàvem en un sopar d’amics sobre les raons d’aquests i d’altres resultats negatius que serveixen per mostrar la problemàtica real de l’educació en el nostre país... el que més greu en sap de tot plegat és que no avancem cap a la solució perquè tothom parla però poca gent (i cap col·lectiu) sembla que faci o tingui intenció de fer...
Avui he anat a fer la revisió mèdica anual. Per primera vegada, tenia més ases que bèsties... Bàsicament tres coses a comentar: (1) Estic en el límit per a classificar la meva visió propera com a normal, és a dir, que m'aconsellen que vagi a un oftalmòleg a fer una revisió en detall... el metge ha arribat a dir, tristement, que amb 40 anys segur que portaré ulleres... (2) L'al·lèrgia primaveral que experimento és real i val la pena que faci un estudi d'al·lèrgies per intentar reduir la simptomatologia... m'ha confirmat que tinc molt moc al tub respiratori i que és molt possible que tingui irritada alguna de les zones... (3) El colesterol global està en nivells similars a l'any passat, en el límit de risc moderat, lleugerament inferior al curs passat. Si més no, no ha augmentat...
Tot plegat, em fa pensar que l'edat, i aquesta manca de descans, no perdonen...
Avui hem tingut jornada electoral. Jo he anat a votar, però no perquè algun dels centenars de polítics que han parlat aquests dies m'hagi convençut de fer-ho. De fet, no m'ha agradat gens el to de les diferents campanyes. Els temes de debat eren de política interna, la majoria s'han dedicat a demanar que no votéssim els altres... la veritat, força patètic... per no utilitzar adjectius més durs i/o despectius...
Al final, jo he votat al que menys he sentit desqualificar els altres i més l'he sentit parlar d'alguna cosa que m'interessès. Però sé que el meu vot ha anat a parar al borni en el regne dels cecs... Tant de bo, algun dia algú que en sàpiga proposi una solució per retornar al gruix dels polítics a la política constructiva, positiva i de carrer...
Sens dubte, la tira de El Roto d'avui publicada a El País és que la clava...
Sempre m'ha cridat l'atenció les instal·lacions i el lifestyle de les grans corporacions estadounidenques... bon ambient, bona qualitat de vida, bones pràctiques ecològiques, bon temps lliure... tot per estimular la creativitat i la dedicació laboral...
Avui m'he decidit a compartir-ho amb vosaltres després de llegir-ho a PizcosBlog.
Avui, 1 de juny, vull tornar poc a poc al meu món, el virtual i el real... espero aconseguir-ho...
I per començar, volia mostrar-vos el darrer vídeo que ha aconseguit emocionar-me... sí, ja sé, que no és gaire difícil aconseguir-ho, però darrerament em sento més poc sensible (el que, evidentment, no considero positiu). Es tracta del vídeo on es recull la primera actuació de Susan Boyle en el programa "Britains got talent". No parlaré de tota la parafernalia periodística que es va organitzar al voltant d'ella, dels problemes psicològics que va patir, que va acabar no guanyant el concurs, i altres coses secundàries... vull centrar-me en el vídeo, perquè fou la primera vegada, l'original, la pura... tothom se'n riu d'ella al principi (i, segurament, ho haguéssim fet tots) i, al final, se'ls cau la cara de vergonya al descobrir que aquesta dona té un do... com he llegit avui "El prejudici és ignorància".
Aquí teniu el vídeo subtitulat en castellà visionable a Youtube. És un enllaç perquè no he pogut trobar una versió que pugués inserir del vídeo.
Avui pel matí fem la festa del 2n trimestre on celebrem conjuntament tots els aniversaris dels nens de la classe de la Jana... es decideix fer-la en la zona de la Pastora i la Casa Nova de l'Obac. Mentre els nens juguen, jo surto a passejar amb les nenes més petites que tenim, les gossetes... més d'una hora i mitja pels voltants de les cases de l'Obac. Descobreixo un camí que no havia trepitjat mai, quasi màgic: la Ku'un i la Nunavut estan felices. I jo també. Després les nenes descansen i me'n vaig a veure el final de la festa... maquillatge i dinar... Les fotografies us les mostro utilitzant dos serveis dels que us he parlat en anteriors ocasions: Voicethread i Slide.
Parlant amb el Manel (un company de l’escola) vaig conèixer l’obra del seu germà, un músic de la cançó catalana que va haver d’abandonar la seva carrera musical i que, ara, trenta anys més tard, ha decidit enregistrar i publicar un àlbum, una mica per tancar el cercle.
Primer va ser veure el seu vídeo a Youtube i després va ser comprar el CD, una mica per ajudar i una mica perquè havia trobat interessant el seu estil. Ja feia un temps que tenia ganes d’escriure sobre ell perquè vaig poder gaudir de les seves cançons el darrer dia de Nadal, i algunes de les seves cançons em van agradar tant que volia deixar-hi constància.
El músic del que us vull parlar és en Ramon Sauló i el seu àlbum es diu “Som així”. La seva biografia artística està en tres idiomes a Wikipedia. L’escrit en català és molt maco, però s’allunya força de l’estil d’una enciclopèdia. No sé si finalment quedarà l’escrit a la Wiki, però mentre estigui val la pena i us el recomano. Els seus anys artístics són els primers de la dècada dels 70s, i són impregnats de locals i festivals de renom dins l’entorn de la Cançó; de nou trobo que sóc un ignorant de la nostra història musical... una pena. Una altra bona font dels seus primers temps la trobareu aquí. Ara en Ramon torna de la mà de noms ilustres com Toni Xuclà, que jo conec per les seves participacions al projecte musical de Menaix a Trua, que tant m’agrada. La seva pàgina de referència hauria de ser teòricament el seu espai a Myspace.
Les lletres de les cançons dels seus dos àlbums publicats (un mini de dos cançons de l’època i el d’ara) les podeu consultar aquí, i l’aspecte extern d’aquests àlbums els podeu veure aquí. Si voleu escoltar-lo en primera persona explicant perquè ha gravat aquest àlbum i veure el vídeo del single que li dóna nom podeu trobar-ho en aquest enllaç, però si voleu veure el vídeo a Youtube i deixar-hi un comentari ho podeu fer aquí. Una breu entrevista que completa bé les seves paraules la teniu aquí. Potser la seva vida personal no té gaire importància aquí, però ajuda a entendre, des de la desconeixença, la persona... fent una ullada a la xarxa descobreixes que continua implicat d’una manera o una altra en el món de la música... per exemple, en el disseny gràfic d’àlbums musicals... no he trobat a Internet un llistat, però he trobat referències que les seves mans han estat implicades en aquests tres exemples: 1, 2 o 3. També he pogut copsar que és una persona implicada en la seva ciutat... per exemple, en els orígens l’any 1978 de la festa major de Sant Martí al barri de Sant Ramon de la seva ciutat (Cerdanyola del Vallès) o com a signant d’un manifest pro-Estatut de Catalunya, conjuntament amb d’altres ciutadans de Cerdanyola. Aquests són exemples clars que permeten entendre perquè una persona tant temps després té ganes i il·lusió per tancar cercles i, qui sap, si fer-los més grans...
Anem a fer un recorregut subjectiu i personal pel contingut del seu àlbum...
El propi Ramon, parlant de com ha canviat des de les seves primeres cançons a les darreres diu: “T’adones que has canviat molt. Hi ha sis cançons antigues i cinc de noves, i m’agraden més les noves. I els que les han escoltat ara diuen que les antigues sonen molt millor que fa trenta anys. Això t’anima.” Si no teniu l'àlbum, "Som així" es pot consultar a Youtube i "Penjat d'amor" a Myspace, però us aconsello sens dubte l'àlbum sencer que, per cert, té un cert aire de Serrat.
Som així, una cançó plena de filosofia de vida.
“Que consumim sense apreciar-la l’energia de la vida...
Però impossible aixecar el cap si no ho afrontes de cara...
L’endemà, per més que ara no ho sembli, l’estem escrivint...”
Mariner, un poema musicat...
“Amb núvols de cotó
hi fas jugar el sol
i en fas de l’horitzó
el teu bressol”....
Mare, una cançó sobre l’absència dels qui estimem i de la fragilitat humana...
“Mare, com pot ser que dubti de tot?
Mare, si jo em creia l’home més fort...”
El vals, dedicada al vol dels pardals...
“Qui no ha tingut mai la sort
de sentir el so d’aquest vals,
quan del primer al darrer sol
surten a ballar els pardals?”...
Es fa gran, una reflexió sobre el pas del temps i dels fills que al créixer han de volar sols...
“Malgrat totes les coses
té el cor valent
que és el timó més lògic
per manar el vent”...
Però que direm, el valor d’enfrontar-nos de cara al que ens porta la vida...
“Si no ens llancem,
demà el teu lloc farà l’olor d’un home mort”...
L’estrelleta, el valor dels somnis i de l’amistat...
“Estrella, estrelleta d’un cel enfebrit,
gresol dels poetes, dels pobres i els rics,
no faltessis mai del món somiador
que ets l’únic mirall d’aquest trobador.”...
Ahir, un record de la infantesa...
“Ahir jo era un nen de cartró i de fang.
Ahir jo era un joc de soldats i castells.
Ahir vivia per una nit de reis,
però avui no,
avui és diferent,
avui tot ha canviat."...
I per acabar el meu personal repàs a l'àlbum, per a mí, les tres millors cançons: Et diré amor, Penjat d’amor i De colors.
El diré amor, una preciosa cançó sobre la maduresa de l’amor.
“Quan creiem que no fa falta
carregar-nos de paciència
perquè els fills no són a casa.
Reviuríem l’innocència,
amb més anys a les espatlles
però amb saviesa a les espatlles.”...
Penjat d’amor, una bonica cançó sobre l’amor enamorat.
“Que jo vull ser aquell penjat d’amor, amor.
Que no serveixi per altra cosa, amor.
Que et tingui al cap dia, tarda i nit, amor
i de matinada.”...
De colors, una reflexió optimista sobre les coses importants a la vida.
He aprofitat aquests primers dies de vacances per actualitzar el meu espai de fotografia: UN INSTANT BONIC. De fet, és un espai sense pretensions, perquè sé les meves limitacions. L'aprofito per estructurar el meu material i per a completar el meu espai virtual. Segur que algunes fotografies us són properes...
Ja són més de 50 fotografies mostrades. Si fa temps que no passeu, us agradarà donar una volta. Si em voleu seguir habitualment, aquí teniu l'adreça rss.
Esta es mi blog personal. Em dic Joel i aquí trobaràs reflexions en veu alta que m'ajuden a viure millor el dia a dia. Si deixes el teu comentari, sens dubte enriquiràs aquest espai. Feel free!
