Durant la setmana que ara acaba he escoltat diverses vegades el nou àlbum d’Alejandro Sanz “Paraíso express”. Confesso que sóc un incondicional d’aquest músic des dels temps que només feia baladetes per a adolescents... amb el temps ha madurat i a mi m’ha fet menys vergonya confessar que m’agrada la seva música...
(imatge de http://2.bp.blogspot.com/)
Avui, doncs, puc afirmar tres coses:
(1)El nou àlbum és força bo (de la versió en mp3 només he esborrat dues cançons). Us l’aconsello!
(2)Amb aquest nou treball torna a l’estil dels seus àlbums de més èxit i es deixa d’invents amb els estils de les cançons i amb la veu.
(3)No em convenç l’Alejandro que intenta entrar en el mercat de parla anglesa ni el que va d’espanyol de pura soca. M’agrada el Sanz clàssic, piano o guitarra en mà, intimista i romàntic.
Eres un ironman. Fue un reto alcanzable. Valió la pena. Te ha ayudado a crecer como persona y ha ampliado tu concepto de lo que es posible en la vida. Cambiará la forma en la que te considere la gente que te rodea y lo que sientes sobre ti mismo.
¿Qué hacer ahora? Virtualmente, todos los triatletas de ironman están de acuerdo con que es una experiencia que te cambia la vida. Unos pocos tal vez vuelvan a la vida "normal"y sigan igual que antes. Sin embargo, para la mayoría el ironman supone el punto de partida para vivir y contemplar la vida desde otro prisma. Tal vez vuelvan a la vida que llevaban antes, pero las cosas serán distintas y mejores.
Una de las lecciones que se aprenden cuando cruzas la meta de tu primer ironman es que en realidad no existe una línea de meta. Es sólo un jalón en el camino. Ahora sabes que lo que al principio parecía imposible no lo es; ves los obstáculos y "fracasos" como lo que son: oportunidades para aprender y crecer. Ahora optarás por la acción: siempre te aplicarás a lograr tus sueños.
24 hores més tard puc consultar els resultats de la prova.
Estic sorprès gratament pels resultats obtinguts, però de seguida me n’adono que hi ha alguna cosa que no quadra: les sensacions i els temps no van en la mateixa direcció. Per això em connecto a corredors.cat i començo a investigar. De seguida, confirmo les meves sospites... i ara us ho explico.
Les distàncies a la Garmin Barcelona 2009 no són les correctes per a una triatló sprint. Són més curtes. Diuen les males llengües que això és perquè acabis content i l’any següent vulguis repetir, sobretot si ets un corredor popular. Això significa que els resultats obtinguts en aquesta prova no són comparables amb d’altres.
El meu temps oficial ha estat de 1:17:39, que és un boníssim temps per a mi considerant que és la meva primera triatló. Pel que sembla, en una prova sprint amb distàncies correctes hagués fet uns 10 minuts més, de manera que el que puc dir és que estic a un nivell de sub1:30 en aquesta modalitat de triatló. Estic contentíssim perquè abans de començar considerava molt bo baixar de 1:45 i, de fet, em vaig apuntar a la prova marcant que faria més de 2 hores.
Pel que sembla, la versió sprint de la Garmin Barcelona d’aquest 2009 tenia 1km menys de carrera del que tocava i 2.5 km menys de bici. De la natació no n’he tret l’aigua clara. Però tot i així, podré valorar quins foren els meus ritmes i millorar per la propera. I practicar les transicions per treure segons al cronòmetre.
I, per acabar, una dada comparativa. En la versió sprint van participar 1137 atletes i jo ocupo la posició 522. Això vol dir que estic, més o menys, a la meitat de la taula. Ara per ara, doncs, comparativament, sóc millor en triatló que en proves de carreres populars. Hauré trobat el meu camí??
Acabo de llevar-me d'una migdiadeta suau... no és habitual que faci breaks com aquest, però és que avui he fet la meva primera triatló, la Garmin Barcelona.
Escric aquestes primeres línies, prop de les cinc de la tarda, i encara no tinc ni la més remota idea dels temps que he fet... i això -que no és habitual quan faig una carrera- avui no m'importa gens. Estic feliç perquè he complert un somni de fa ja uns quants anys. I he gaudit molt portant-lo a terme. I agraeixo molt al Manel que hagi combinat la seva afecció a la fotografia amb l’acompanyar-me en aquest dia tan especial. Gràcies, Manel!
M’agrada aquest esport combinació de tres. Avui m’ho he passat d’allò més, tot i les dificultats. He enllestit la versió sprint d’aquesta prova i se m’ha fet curta. Bé, se m’ha fet curta en la globalitat, perquè si us soc sincer he patit força en els trams de natació i de carrera.
Natació. M’ha sobtat inicialment quan em preparava la protecció tan gran que et dóna el neopré, que quasi surts de l’aigua amb la sensació de no haver entrat. Però, ai després!, quina duresa de prova! Ones de 3 metres, aigua i aigua damunt teu, el cos anant amunt-avall i girant, pèrdua d’orientació, manca d’oxigen, impossibilitat d’agafar ritme, el neopré que t’apreta i no et deixa moure els braços com necessites... tot plegat ha estat una experiència complicada que hagués estat més fàcil segurament en unes condicions de mar favorables... però de la que he sortit amb ganes de repetir i de fer-ho millor. Tinc molts dubtes sobre el neopré, les dimensions adequades, etc. però ara, tinc una cosa clara: cal entrenar en mar també.
Bicicleta. M’he sentit molt còmode i he anat tan fort com he pogut. He sentit una mena de pujada d’adrenalina quan acabava el tram d’aigua que he aprofitat en la bicicleta. Ha funcionat de meravella i no he tingut problemes destacables amb tot l’equipament que desconeixia fins ahir: canvis en els laterals del manillar, pedals automàtics... Ha sigut el tram on ho he passat millor...
Córrer.
No es pot córrer després d’anar amb bicicleta. Com un bon debutant, he sentit bé el que vol dir no poder. Quina passada! Ben bé no he agafat ritme en cap moment, m’ha costat molt poder córrer a un ritme que no fos irrisori i he entès molt bé la necessitat d’incloure en els entrenaments sessions de dos esports. No té res a veure córrer 20 km de bicicleta un dia i córrer 5 km un altre, amb fer els dos esports seguits. Els músculs no responen i les sensacions no són agradables. Menys mal que han estat només 5 km! I això que és l’esport que més practico.
Tot plegat ha estat una experiència molt maca i divertida que, sens dubte, vull repetir en el futur... ara ja només penso en estrenar-me en una triatló olímpica... però això requerirà entrenament doble... ai, no sé pas com ho farem!!
Avui -el darrer dimarts abans de la prova- he anat al gimnàs.
25 minuts de carrera a una mitjana de 11.1 km/h (el primer dia que arribo als 11!) i 820 metres de natació. Les sensacions no han estat bones: estic adolorit muscularment de braços -he descobert que tinc un múscul nou per darrera al costat del tríceps- i el genoll m’ha avisat un parell de vegades a la cinta -potser per escalfar poc-. Tot i això, crec que físicament estic bé per a córrer 10 km amb garanties i diumenge hauré de córrer la meitat. El problema serà més endavant quan em prepari per proves més llargues, però això no toca avui...
Comença el compte enrera del meu primer triatló (EPT). El proper diumenge participaré en la GarminBarcelona, el final de la primera etapa d'un camí que vaig iniciar el mes d'agost.
Avui, el darrer dilluns abans de la prova, he sortit en bicicleta: 39 km pel parc de Sant Llorenç en dues hores i mitja (mitjana de 13.5 km/h). Tot i que he anat tota l'estona darrera del Francesc i el Jordi, les sensacions han estat bones. També m'he dedicat a fer una bona ullada a la web oficial de la prova, per evitar anar gaire peix.
Durant el mes de juliol vaig aconseguir una setmana gratuïta al gimnàs Virgin Active (d'on ara soc soci) i vaig provar dues vegades el bany turc. En la meva joventut havia gaudit sovint de la sauna – suposo que finlandesa – però mai del bany turc... m’ha agradat. Fa uns dies vaig buscar una mica per Internet beneficis i riscos d’aquesta pràctica i de totes les webs que he consultat us aconsello el document de 3 pàgines de Consumer. Jo us en faig un resum i el tradueixo.
Qüestions que m’han semblat interessants:
. Els banys turcs o de vapor també es diuen hammam (bany, en àrab).
. La temperatura no és uniforme: quan més amunt més alta.
. Amb aquesta pràctica no es sua perquè la humitat relativa és del 99%.
. Té un munt de beneficis, però em sorprenen tres coses: (1) La possibilitat de ser una opció a considerar quan tingui al·lèrgia; (2) Que relaxa el sistema nerviós, de manera que és bo contra l’estrès; (3) Que millora la salud accelerant totes les funcions metabòliques.
Abans de la sauna o del bany turc...
Si es vol entrar després de practicar algun esport, es recomanable descansar abans entre 15 i 30 minuts per a que la temperatura corporal baixi i evitar així sotmetre al cos a un cop de calor.
Començar la sessió en els seients més baixos, per a que el seu organisme es vagi adaptant a la calor.
Millor tombar-se o seure amb els peus sobre el seient per a que tot el cos estigui a la mateixa temperatura.
Abans d'abandonar la cabina, seure amb els peus penjant en el banc per a que la circulació s'adapti de nou a la posició vertical. Aixecar-se de forma pausada perquè si ho fas ràpidament, la sang pot acumular-se i produir-se una mena de vertigen.
I després...
Al sortir la dutxa ha d'anar de les extremitats cap al centre del cos, en la direcció del cor, per a retornar-li el ritme.
Es poden realitzar dos o tres cicles (més de 3 no aporten beneficis addicionals i sí fatiga) de calor-fred (bany turc o sauna-dutxa freda) per aconseguir una vasoconstricció que estimuli la circulació sanguínia i permet eliminar els productes de rebuig dels músculs, alhora que els nodreix.
No és aconsellable més de dues sessions setmanals.
L'altre dia vaig veure sencera per primera vegada la pel·lícula “Another brick on the wall” i no em va agradar gens. Simpatitzo amb la música de Pink Floyd dels grans recopilatoris, però aquest clàssic que em quedava per veure és una barreja d'imatges i animacions amb punts massa forts visualment... per a mi, en alguns moments, ratlla el mal gust.
Els diferents maons a la paret no són més que moments al llarg de la vida del personatge que van construint i modelant el que serà com a persona al final: un resultat no gaire aconsellable (dic això però ser que la peli té molt d'autobiogràfica de Roger Waters). De tota la peli jo salvaria la cançó clàssica pel sentit que adquireix... però a la xarxa podeu trobar totes les lectures possibles, fins i tot contradictòries...
Crec que podríem estar d'acord la majoria que és una crítica al model d'ensenyament segurament de l'època i del lloc d'origen de l'autor (encara que exportable a altres llocs i altres moments), un model on no s'ensenya a pensar i a ser crítics, on es condiciona el pensament, on el tracte i la disciplina poden ser molt severs, ratllant el maltractament... en definitiva, un model de “no educació”...
Els lectors que sigueu experts en anglès podeu dir la vostra si no esteu d'acord...
We don't need no education We don't need no thought control No dark sarcasm in the classroom Teachers leave them kids alone Hey! Teachers! Leave them kids alone! All in all it's just another brick in the wall. All in all you're just another brick in the wall.
No necessitem “no educació” / No necessitem, no!, educació (que jo sàpiga en anglès no existeix la doble negació; no ens cal una educació d'aquest estil). No necessitem, no!, control del pensament (no volem una escola que potencii els motlles). No volem el sarcasme fosc a la classe (en definitiva, el maltractament o la manca de respecte dels professors als alumnes). Professors: deixeu els nens sols! (per tenir una educació així, millor no tenir-la)
Falten 5 minuts per arribar al migdia; així, doncs, 2 dies i mig més per arribar a l'1 de setembre, punt final de les vacances i inici d'una nova temporada laboral.
No em preocupa començar a treballar... més faltaria després de dos mesos teòrics de vacances! Tampoc, però, em trauria gaire la son si enlloc de dos tingués la meitat... m'agrada la meva feina, i encara no acabo cremat a final de curs per tal de necessitar urgentment unes vacances llargues i tranquil·les...
He estat dos mesos sense treballar... no han estat, però, unes vacances excessivament relaxades... un fill de dos anys i mig, una filla de quatre anys més, i dos gosses (una convalescent) de poc més d'un any en tenen la culpa... no em queixo, perquè sento que la Bea m'ha regalat prou espais lliures per no perdre gaire els nervis... tot i així, segurament algunes vegades he estat més brusc del necessari. No som perfectes; més aviat, força imperfectes... però tirem endavant, a dies millor i a dies pitjor, intentant -la majoria de dies- ser millors persones... les vacances s'acaben, però la vida continua i el nostre món també...
“Has fet feina?” serà una de les preguntes més repetides el dia 1... i jo respondré que he fet feina, però menys de la que volia, com quasi sempre... dos cursets d'estiu (traduït en quinze dies seguits a unes 8 hores diàries dedicades), i una trentena d'hores treballant material nou o modificant-ne d'altre, és tot el que he fet... unes 150 hores en dos mesos no és gaire, però menys dóna una pedra... quasi dos hores i mitja cada dia de les vacances o (a 6 hores diàries obligatòries de jornada laboral) 25 dies de treball o, el que és el mateix, haver començat les vacances a jornada completa el 7 d'agost... veient-ho així, sembla que comparativament amb d'altres companys de professió i amb un bon grapat de treballadors d'altres sectors, he fet força feina... no entenc, però, perquè tot i això, em sento malament...
Com sempre, molts projectes, feinetes, desitjos... han quedat per fer. Masses... i ara estic escrivint aquí pensant més en el que vindrà que amb intenció de mirar enrere...
L'altre dia debatíem a casa arrel d'una pregunta d'un llibre d'estiu de la Jana...
Com es diu el mascle de la vaca?
El llibre deia "bou" i jo deia que no, que "brau"... alguns deien que era el mateix, d'altres com jo que no... tot plegat un d'aquells "grans misteris" de la biologia infantil, com quan vam haver de decidir què era realment un pollastre, si un gall o una gallina...
Bé, la veritat és que vam quedar que ho consultaríem a la Xarxa, i Viquipèdia ens ha donat la resposta...
Biològicament parlant els bous i els braus són la mateixa espècie. Però hi ha una diferència important: els bous estan castrats i els braus no. Els braus que s'utilitzen en espectacles taurins provenen de línies seleccionades els darrers segles. Així, doncs, el mascle de la vaca és el brau i el bou, però per tenir vedellets el mascle de la vaca és el brau... si és que, a vegades, la ciència és un misteri...
Període d'entrenament del 10 al 16 d'agost, la primera setmana d'entrenament "seriós"... En línies generals, em manca ritme, tensió muscular... em sobra pes, calor... no em sento cap dia a gust i només em consola saber que, tot i això, poc a poc vaig pujant temps de sessió, el que vol dir que vaig millorant...
NATACIÓ: No faig cap sessió d'entrenament... la piscina del gimnàs estarà quinze dies tancada i els dies que estic a la platja no és una prioritat per a mi entrenar aquesta modalitat... ja m'he fet la idea que començaré la setmana del 24...
BICICLETA: Dos sessions, la més llarga de 13.1 km, amb una velocitat mitjana de les sessions al voltant dels 20 km/h. Total km setmana: 23.8 Total temps setmana: 70 minuts. Un començament humil, però la roda ja gira...
CARRERA: Quatre sessions, la més llarga de 36 minuts. Sembla patètic mirant el passat, però vaig guanyant minuts, que és el que importa... Total temps setmana: 130 minuts, doblant de llarg la setmana passada. Total km aprox setmana: 21.7
ABDOMINALS I ESTIRAMENTS: He afegit 3 exercicis d'estiraments a les sessions de carrera, però només he trobat un adequat per a després de les sessions de ciclisme. Caldrà consultar fonts... També he fet 3 sessions breus d'abdominals, amb un màxim per dia de 80. Ja millorarà...
Període d'entrenament de l'1 al 9 d'agost, abans de començar "seriosament"... Aquesta anotació serveix per deixar constància del meu estat físic "lamentable" inicial per poder constatar més endavant que a l'esport aconseguir un objectiu sovint és una qüestió de lluita i entrega personal...
NATACIÓ: M'estreno suaument. Dos sessions, una de 500m i una altra de 600. 1100 metres en la meva primera setmana de piscina, millor que res... em noto tots els músculs quan nedo, especialment els dels braços (?)...
BICICLETA: No surto aquesta setmana individualment. Només un dia sortim tota la família i fem poc més de 3 km. Aquest és el meu inici, un inici humil però no absent d'ambició de més...
CARRERA: Dos sessions que sumen en total 58 minuts... em queda molt per estar en forma, però ja arribarà...
TREKKING: Completo la setmana llarga amb una excursió de diumenge de 7 hores pel Parc Natural del Montsant: una bona matxacada que em permet constatar que em manca molt de ritme, tot i que muscularment no tinc problemes importants...
Modificar el "balance de blancos", la ISO, la velocitat i l’obertura per controlar el color, la intensitat i la quantitat de llum, a més de la profunditat de camp... la regla dels terços, la llei de l’horitzó amb paisatges i molts altres detalls a tenir en compte… com m'agradaria saber de veritat fotografia!
Una breu reflexió després de veure aquests dos vídeos per iniciats com jo...
Començo, poc a poc, a posar-me en forma. Estic ara mateix fora de joc: sobrepès de 3 o 4 kg, panxa incipient, músculs fora de to, 5 mesos sense fer cap cursa, 18 minuts de carrera com a punt d'inici... el camí serà llarg... Però no tinc pressa.Els meus tres primers passos... (1) M'apunto al Virgin Active de Terrassa per a entrenar les sessions de natació i els dies de pluja. Feia potser quinze anys que no entrava en un gimnàs... Ara tenim quota familiar i així podem anar amb els nens tantes vegades com vulguem... (2) Em compro una bicicleta de muntanya per a posar-me a punt en aquest esport. És una bici econòmica, però és nova i té suspensió davantera... una millora en comparació amb el que tenia que em permetrà entrenar el que necessiti per Sant Llorenç... (3) Aconsegueixo a la llibreria la que sembla la bíblia del triatló: "Atletas de hierro. Preparación para el Ironman".
(imatge de www.bigpicturesoft.com)
El meu objectiu... Una triatló de llarga distància... una d'aquelles que semblen impossibles... per arribar-hi queda un llarg camí, però estic disposat a seguir-lo. No serà un camí fàcil, no sé pas quan arribaré al final: un any? dos? tres? Els meus amics més antics diuen que no abans que tingui quaranta-i-pico i els meus fills siguin grans... ja veurem, no tinc pressa... potser els sorprendré, o potser no... el que importa no és tant el final com el camí recorregut... i penso gaudir-lo...
Esta es mi blog personal. Em dic Joel i aquí trobaràs reflexions en veu alta que m'ajuden a viure millor el dia a dia. Si deixes el teu comentari, sens dubte enriquiràs aquest espai. Feel free!
